Marianne Vos i la màgia dels pedals

Sóc practicant de la religió ciclista des de molt petita: alguns dels records més vius i feliços de la meva infància habiten entre camins i carreteres del nord d'Espanya, a vegades solitaris a vegades plens de trànsit, a vegades familiars a vegades llunyans.

Als vuitanta, la visió d'una noia cabalgant dues rodes era força exòtica (encara ho és, i més en aquests temps on les notícies ciclistes són sinònim de dopatge) i aquesta sensació de unicitat continua intacta al 2011, encara que hi ha ciutats i països on els ciclistes són molt més respectats.

En els darrers mesos tinc la inmensa fortuna de disposar de temps per - a més a més de pedalear al belmig d'una jungla d'asfalt malmès pels camions i la manca de manteniment -, navegar virtualment a la búsqueda de dones ciclistes. Ja coneixia alguns noms mítics: Joane Somarriba, Jeannie Longo, Edita Pucinskaite i alguna il·lustre més que, molt excepcionalment, sortien un minut al telenotícies com titàniques guanyadores d'un Tour, una medalla olímpica o un campionat mondial.

I en el desconegut univers de les campiones actuals, m'he trobat una noia holandesa que destaca amb llum pròpia: Marianne Vos. És impressionant l'aparent facilitat amb que es mou sobre les dues rodes, el seu currículum als 23 anys i la seva innata alegria i naturalitat quan rep els trofeus, aplaudiments i entrevistes. Quina capacitat camaleònica en la carretera, la pista, el ciclo-cross. Gràcies, Marianne i et desitjo una llarga i feliç vida ciclista.